Sovint em trobo amb persones summament exigents que busquen iniciar un procés de psicoteràpia – coaching perquè la seva exigència s’ha tornat en una tortura que els manté submergits a l’angoixa.
Voler fer les coses ben fetes és en si alguna cosa positiva, el problema és quan l’autoexigència es torna en un costum, per a tot i per a tothom.
En la majoria dels casos, em trobo amb persones els pares de les quals en el seu moment, tenien el convenciment que els seus fills rendiran més si ells eren exigents, si en lloc de felicitar, reconèixer i donar afecte als seus fills per les tasques ben fetes, remarcaven el que encara tenien pendent o allò que podrien arribar a aconseguir si s’esforçaven més…..
…sumint-los sense voler, en un constant estat de dèficit, que sense saber-ho, els acompanyaria la resta de les seves vides.
Perquè .., què és el que passa quan es demana massa a un fill? Doncs tot depèn…, si el nen vol i pot assolir aquestes metes, és possible que tingui un rendiment òptim i que acabi també desenvolupant una personalitat exigent i perfeccionista com la dels seus pares (conducta que sol ser freqüent en els fills primogènits) No obstant això, si el nen no vol realitzar aquest sobre esforç i ho veu com una cosa inabastable, el resultat va ser la frustració i és possible, que es bloquegi o bé que li doni per revelar-se. En tot cas, el més comú és acabar sent una persona amb baixa autoestima, que depèn de l’opinió externa, predisposada a l’ansietat i poc espontània.Y por qué? Porque al final lo que busca un niño es la mirada de sus padres, es su reconocimiento, es la validación de sus acciones y el afecto, y cuando hay exigencia pero no reconocimiento ni afecto se genera inseguridad en el niño, el niño se torna frágil y dependiente a la espera de esa validación y con miedo de no cumplir esas expectativas y ser rechazado.
Tot això, pot generar que siguin persones que constantment intentin demostrar allò que valen, la qual cosa, les predisposa a l’ansietat i també a la por de fracassar.
Són persones que implícitament els han ensenyat que si no se sobre exigeixen no seran estimades, que si són ells mateixos no són prou bons, que per ser acceptats i estimats, han de ser més i millors.
En aquest context es donen diferents escenaris i perfils. Per a alguns, aquesta inseguretat els fa esclaus del detall i viuen frustrats perquè no sempre aconsegueixen ser perfectes, mantenint així aquest estat emocional de dèficit que al seu dia van construir. Altres es bloquegen i tornen persones passives, ja que si no actuen no s’equivoquen i eviten tornar a sentir el dolor de la frustració i el rebuig.
D’altra banda, créixer obsessionat amb allò que un ha de fer i si ho està fent prou bé, genera també una gran desconnexió de l’aquí i l’ara, de les necessitats individuals i amb allò que a un li ve de gust realment fer. S’inhibeixen sentiments i després costa que desenvolupin interessos propis i s’automotivin doncs en el passat, mai no es van poder mirar així mateixos, sinó només a aquest ideal inabastable que constantment els posaven d’exemple.
En definitiva, l’autoexigència comporta esforç i si aquesta no es veu mai satisfeta, acaba derivant en frustració esgotant-se la nostra energia i voluntat de fer.
Una cosa és els qui som i una altra de molt diferent els que podríem ser. Si estem sempre en els que podríem ser, sense acceptar els qui som, construïm un sentiment de dèficit constant i, per tant, tendim a autoexigir-nos més i més entrant en un cercle viciós sense fi. Un cercle esgotador que ens deixa exhausts i també frustrats.
És per això que hem de tenir molta cura amb l’exigència sense reconeixement ni afecte. Doncs encara que ara com ara l’exigència gaudeixi de bona imatge, és la que alimenta els models d’excel·lència que la nostra societat proporciona. Una societat que diferencia entre perdedors i guanyadors.
Prendre consciència dels qui som i de les nostres limitacions ens pot ajudar a detectar i entendre els automatismes del nostre caràcter que ens fan patir innecessàriament i que ens sotmeten a grans exigències que si no es veuen satisfetes, deriven en culpa, inseguretat i baixa autoestima.
I tu, vols aprendre a detectar, entendre i frenar aquests automatismes que et fan patir innecessàriament?
Per a més informació, em pots escriure a nuria@propulsat.com.
Estaré encantada d’informar-te i donar-te un cop de mà de forma personalitzada!
