Crisi dels 40 i Canvi Professional i Vital

novembre 5, 2019

Tots hem sentit a parlar de la famosa crisi dels 40 Però què és en realitat? Hi ha o és merament un mite? Més enllà de la seva caricaturització en sèries i pel·lícules on l’home es dedica a perseguir jovenetes i la dona frustrada busca tenir una aventura amb algú que la faci tornar a sentir jove, desitjada i valorada, s’amaga una flagrant necessitat de canvi vital i de prendre el timó de les nostres vides.

A grans trets, la crisi dels 40 és una realitat que no es manifesta de la mateixa manera ni en el mateix moment en totes les persones, normalment es dona en el període que transcorre el nostre equador vital i sol ser un moment en què motiu que sigui, ens dona per aturar i reflexionar. No és una crisi que caigui com un llamp ni de manera sobtada, sinó que té un sentit existencial i m’aventuraria a dir que fins i tot biològic.

Durant la joventut i el transcurs dels nostres primers treballs, la nostra principal preocupació sol radicar a sobreviure al món laboral i en l’àmbit sentimental, sol estar a trobar company/a i formar una família, transcorreguts uns anys de supervivència, convivència amb el sexe oposat o no oposat i d’ampliar el nombre de components i/o mascotes, comencem a assolir “certa” estabilitat i és aquí, on comencen a emergir preguntes existencials com si hem complert amb les expectatives que es tenien posades en nosaltres i per a nosaltres, si el que volem és el que tenim, si sabem on anem, la por de perdre o la por de seguir igual la resta de les nostres vides, etc.

Sembla que és un moment en què hi ha certa presa de consciència, un moment en què ens cauen les peces de vaqueta –les que porten els rucs per no mirar als costats– i sortim del magma en què estem immersos i ens permetem mirar al nostre voltant i és clar.., el tema aclapara i tot això, genera una petita i de vegades no tan petita crisi.

Per què més enllà del socialment establert: Estic on vull estar? Faig el que vull fer? Estic amb qui vull?

Fa més de 50 anys Elliott Jacques el 1965 va encunyar el terme de crisi de mitjana edat fent referència al reflex de la presa de consciència de la pròpia mortalitat. Aspecte que, al meu entendre, suma. Quan el moment en què la mort deixa de ser un concepte general o un succés vital consistent en la pèrdua d’algú proper, per convertir-se en un assumpte personal. És a dir, quan comences a pensar que això pot passar a tu. Aquest sentit de temporalitat ens porta moltes vegades al conegut carpe diem a reforçar, impulsar o despertar la necessitat d’acció, de fer coses que no hem fet, complir somnis no complerts o buscar un canvi a les nostres vides per tornar-la més plena. Es tracta d’un moment de prendre decisions sobre això, de prendre el timó no pres i de plantejar-nos si allò que fem ens satisfà, ens agrada o ens omple. Reflexions que generacions passades, llastades encara per l’ombra d’una postguerra, no es van poder permetre.

En referència a aquesta “crisi” un estudi de la Universitat de Warwick, a UK, va rastrejar les dades de 35 milions de persones de 80 països, entre ells Espanya, per mostrar que es dona un patró constant en la depressió i en els nivells de felicitat que està directament relacionat amb l’edat i que ens sol deixar tristos en assolir la dècada dels 40. A això, se li suma una mica summament transcendent i és l’existent confusió que acollim entre el que realment és l’èxit per a nosaltres, que seria realment assolir-ho i en si allò que fem, ho fem perquè volem o perquè és el que s’espera de nosaltres.

A la meva consulta, la majoria de vegades em trobo en processos en què un element fonamenta d’aquesta crisi rau en el fet de no haver estat conscients o de no haver dirigit els nostres camins, és a dir de la tendència a seguir allò pautat i allò esperat pels altres, sense acabar de saber qui som, que realment volem i què seria tenir una bona vida. Vaja, d’anar on ens porta el corrent i sense timó.

És per aquest motiu que la crisi dels 40 sol ser un excel·lent moment per posar les nostres vides a “revisió”, per donar-nos un espai i analitzar-nos a nosaltres mateixos. Per què he arribat on he arribat? Què és l’èxit per a mi i què vull que sigui? Qui soc jo i què és el que realment em fa sentir feliç? Tinc la vida que vull i amb qui vull? I el més important Cap on vull dirigir la meva vida?

Preguntes que en la majoria de casos hem desenvolupat poc i que són molt importants per recuperar les regnes i una bona estabilitat emocional.

Malauradament, moltes vegades no hi ha reflexió sinó un precipitat rupturisme, és a dir, deixar-ho tot i trencar amb tot, perquè no podem sostenir la pressió social i personal que ens fa sentir que res del que tenim o bé hem fet, és suficient o ens omple.

El repte consisteix a prendre consciència i viure assumint la responsabilitat de la nostra vida i en lloc de deixar-nos emportar per la pressió social i/o familiar marcar una direcció que ens motivi a continuar.

En aquest context, fer una feina d’autoconeixement i construcció d’un projecte vital congruent amb qui som i allò que realment volem, ens pot ajudar enormement.

I tu, creus que ets a la crisi dels 40? Tens clar cap a on vols dirigir la teva vida? Necessites un espai de revisió i/o planificació del teu projecte vital?

Per a més informació, em pots escriure a nuria@propulsat.com

 

Lloc web finançat per: