Dins dels processos que porto a terme, em trobo sovint, perfils directius, exigents, que mostren una elevada dificultat a l’hora de gestionar el seu temps, a l’hora de saber aturar-se, trobar espais personals i connectar amb les seves necessitats personals i internes.
Sé que l’expressió “addicte” potser sona exagerada, però res d’això, ser addicte a l’estrès resulta igual o més perjudicial que qualsevol altra addicció.
Darrere de la màscara de l’èxit professional, solen existir addictes a les hormones de l’estrès (perquè en certa manera la cerca insaciable del repte pot ajudar-los a collir èxits i rebre reconeixement) encara que també n’hi ha que mantenen la seva addicció sortint d’una crisi emocional i entrant en una altra (sense saber viure sense conflictes) El que uniria a tots dos perfils, és la seva necessitat per forçar el cos a la producció d’adrenalina.
A grans trets, l’adrenalina és una hormona de l’estrès que produeix una excitació tan poderosa com qualsevol droga. Qui no ha sentit la història d’una mare que va ser capaç d’aixecar un cotxe per rescatar el fill? Quan l’adrenalina corre pel nostre cos, desbordem d’energia, no necessitem somni i sentim una gran excitació.
En aquest sentit, més que addictes a l’estrès podríem parlar d’addictes a la producció d’adrenalina. El problema de tot això, és que la incessant recerca per provocar adrenalina al nostre cos, ens va desgastant a poc a poc generant efectes molt perjudicials associats a la depressió, fòbies, obsessions, ansietat, pànic, problemes cardiovasculars, gastrointestinals, mals de cap, malalties de la pell, inflamacions, refredats, asma, fatiga, malalties autoimmunes, al·lèrgies, per esmentar alguns patiments…
Quan el nostre cos allibera adrenalina, el sistema secreta una hormona anomenada cortisol i els nivells elevats de cortisol, generen un augment del sucre a la sang i insulina, dels triglicèrids i fins i tot dels nivells de colesterol. L’elevat nivell de cortisol pot arribar a provocar que el nostre pes augmenti i que els ossos perdin calci, magnesi i potassi. Per tant, viure en estrès constant, no només ens desgasta mentalment sinó també físicament.
Des del meu punt de vista, el perill és en aquells que confonen l’addicció a l’estrès de ser ambiciosos, de ser professionals, compromesos i/o competitius. Allò que fa complicat, detectar quan algú és realment addicte a l’estrès. D’altra banda, hi ha el sistema, un sistema que valora i alimenta aquest tipus de perfils.
És per això que l’addicció a l’estrès sol estar relacionada amb la feina i afectar principalment persones que necessiten una activitat constant (mal anomenades “hiperactives”), excessivament perfeccionistes, competitives i fins i tot ansioses o obsessives.
Els addictes a l’estrès necessiten estar ocupats i en moviment per sentir-se bé, la tensió els fa sentir vius, mai no estan conformes amb el que tenen ni amb el que obtenen, els agradaria tenir més temps només per ocupar-lo, encara que no estiguin gaudint plenament amb allò que fan.
Els primers símptomes d’estrès solen ser silenciosos, però tard o d’hora comencen a aparèixer. Alguns dels principals senyals de l’addicció a l’estrès són els següents: cansament en general, rebuig per dur a terme alguna activitat que els ajudi a relaxar-se, immediatesa per fer les coses, dificultats de concentració, desig de mantenir la rutina…
Els addictes a l’estrès no presten gaire atenció a les seves necessitats emocionals i afectives. Es tracta d’una manera de fugir de la seva realitat i crear-ne una d’artificial, en què no hagin de pensar en coses que els puguin afectar psicològicament.
I tu, saps parar quan cal i posar prioritats a la teva vida?
Per a més informació, em pots escriure a nuria@propulsat.com.