El pes de les nostres creences durant la recerca de feina i els processos de canvi

novembre 5, 2013
No ho aconseguiré”, “no soc prou bo”, “no valc”, “no val la pena que ho intenti”.., són algunes de les creences que solc escoltar amb freqüència en persones que busquen feina i que han iniciat un procés de canvi. Vivim en un país on encara jeu el pòsit del refranyer amb màximes arxiconegudes com el “pensa malament i encertaràs”, “a bon entenedor poques paraules basten”, “més val dolent conegut que bo per conèixer”, “el treball dignifica”, “abans l’obligació que la devoció”, etc.
Refranys que encara encara fan efecte en la nostra societat i que han acabat per convertir-se en creences que encara avui, encotillen el nostre comportament i actitud.
Ens han ensenyat a viure la vida des del patiment, a veure el got mig buit, a creure’ns les etiquetes que ens van posar a la infància –familiars, mestres o amics– sense gairebé haver-les qüestionat. Ens han disciplinat a prioritzar la seguretat -una seguretat avui dia enflaquida i gairebé inexistent. Ens han instruït, perquè ens quedem a la nostra suposada zona de confort, encara que de confort, ja no li quedi res.
Ens han educat tantes coses, que gairebé sense adonar-nos-en, hem anat convertint tots aquests ensenyaments, en veritats absolutes que regeixen les nostres vides, condicionen el nostre futur i empobreixen la nostra manera de veure el món.

Si bé és una cosa que acostumo a veure amb freqüència, em continua impactant profundament el fet de veure que algú sobrat de capacitat, talent i competències creu que no pot, que no ho aconseguirà i que tampoc val la pena que ho intenti.

I no només això, sinó que a més –aquest mateix individu– li doni, una autoritat exagerada al criteri extern, al que diran, als caps mediocres i als mals companys.

M’entristeix veure com aquestes mateixes persones capaces i brillants, van perdent la seva esplendor i de mica en mica van creient-se que potser no són tan bones, que potser la culpa és seva, que han de conformar-se amb el que tenen i sentir-se contentes de tenir una feina encara que no siguin feliços.

Tot i això, i malgrat tot el que hem explicat anteriorment, m’entusiasma veure que el nostre sistema de creences és modelable, que amb esforç, és possible canviar la nostra mirada, que podem qüestionar les nostres creences i establir nous patrons de funcionament que ens permetin avançar.

Que quan prenem consciència del que ens diem a nosaltres mateixos, del to que utilitzem i de com s’articula el nostre sistema de creences, comencem a ampliar la nostra mirada i flexibilitzar els nostres patrons.

Perquè quan jo dic “no puc”, quan jo em dic a mi mateix no pots!

En què em baso per pensar-ho? Quins arguments he de sostenir aquesta creença?

No puc? En què específicament no puc?

Comparat amb qui?

I si pogués?

Com seria la meva vida si pensés que si puc?

Quins arguments tinc per pensar que si podré?

I a tu, T’agradaria qüestionar alguna de les teves creences? Com seria la teva vida si la teva mirada fos una altra?

Per a més informació, em pots escriure a nuria@propulsat.com.

Estaré encantada d’informar-te i donar-te un cop de mà de forma personalitzada!

Lloc web finançat per: